Publicat el

Feminisme del comú per a encantar el món

“L’horitzó que el discurs i la política dels comuns ens obre avui no és la promesa d’un retorn impossible al passat, sinó la possibilitat de recuperar el poder de decidir col·lectivament el nostre futur en aquesta terra”. Aquesta afirmació de Silvia Federici resumeix a la perfecció el significat de títol del seu llibre Tornar a encantar el món. El feminisme i la política dels comuns (Tigre de Paper, 2019). L’autora ens parla dels nous cicles d’acumulació per despossessió, d’una banda, i de les polítiques dels comuns arreu del món amb una mirada feminista per a generar un programa polític que siga capaç de reproduir vides dignes, de l’altra.

Podem dir que Federici parteix del marxisme però, com a feminista, ho fa des de l’heterodòxia i la crítica. Així, davant la idea de la tradició marxista, que defensa que els tancament de terres són el punt d’arrancada de la societat capitalista, ella afirma que “l’acumulació primitiva ha esdevingut un procés global i aparentment permanent”, “un fet recurrent en el camí de l’acumulació capitalista i un component estructural en la lluita de classes”.

En aquest sentit, l’autora parla de la “globalització” com un procés d’acumulació primitiva que es desenvolupa a escala global que es tradueix en els plans d’ajust del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i el desenvolupament de l’economia del deute. Unes estratègies d’acumulació que han suposat “un atac concret als nostres mitjans de reproducció més bàsics, la terra, la casa i el salari, destinat a expandir la mà d’obra mundial i a reduir dràsticament el cost del treball”.

La lògica del deute, que “serveix per a imposar austeritat social, per a privatitzar els mitjans de producció i per a intensificar el mecanisme de dominació”, va encaminada a trencar el contracte social que existia entre treballadors i capital i es concreta en el desmantellament de l’estat del benestar i “la destrucció de la solidaritat comunal”. Per exemple a l’Àfrica subsahariana, on més del 65%  de la població viu de l’agricultura de subsistència i on la comunitat té un pes molt important, les polítiques implementades pel Banc Mundial i de l’FMI comportaran greus conseqüències. Com explica l’autora: “significa que a canvi de préstecs, ‘orientats al creixement’, un país accepta la liberalització de les importacions, la privatització de les indústries estatals”, etc.

Front a aquesta panorama d’acumulació per despossessió, a través d’una economia basada en el deute que té repercussions tant en l’àmbit estatal però també individual, de destrucció de l’estat del benestar i d’assetjament constat cap als elements bàsics que fan possible la reproducció de les nostres vides, Federici planteja el paradigma dels comuns. I ho fa apel·lant a la memòria com a ferramenta i a partir d’un reconeixement profund a les comunitats indígenes “que s’aferren a les institucions socials que els han permés mantenir la seva relació amb la terra, governar-se a si mateixos i organitzar les seves comunitats segons una lògica profundament diferents de la de l’estat”. 

El concepte “comuns”, que segons Federici  ha aparegut com una base perquè anarquistes, marxistes, socialistes, ecologistes i feministes covergisquen entre ells; respon més a una sèrie de criteris que a una definició o model. Així podem parlar d’algunes pràctiques que s’han rastrejat en la pràctica política, com la creació d’espais autònoms i d’autogovern; la propietat compartida, és a dir, “l’accés equilibrat als mitjans de (re)producció necessaris”; entendre els comuns no com coses sinó com relacions socials, els lligams de solidaritat que es produeixen en el procés de compartir en comú; la necessitat de pertànyer a una comunitat; el rebuig de les jerarquies; la cooperació social i responsabilitat compartida; l’assemblearisme com a forma d’organització; etc.

En tot aquests procés d’organització, el paper de les dones té un pes cabdal. Com explica Federici “les dones han depès més que els homes de l’accés als recursos naturals comuns i han estat molt més penalitzades per la privatització i molt més compromeses en la seua defensa”, i són molts els exemples que evidencien el paper de les de les dones en la defensa del comú arreu del món. Per exemple, “al Perú, quan els conquistadors espanyols van prendre el control, les dones van fugir dalt de les muntanyes, on van recrear les formes de vida col·lectiva que han sobreviscut fins als nostre dies”, o el fet que siguen les dones qui s’encarreguen principalment de l’agricultura de subsistència – a l’Àfrica produeixen el 80% dels aliments que consumeix la gent-, allunyades de la lògica capitalista del salari.

Els comuns i el feminisme van irremeiablement de la mà perquè posen en el centre de la política la reproducció de la vida quotidiana, i això passa per “incloure dins del nostre programa polític la comunalització de la feina domèstica i activar la pròdiga tradició feminista”, com apunta Federici. Al meu parer, a banda del que comenta l’autora, caldria afegir l’enfortiment de comunitats més amplies com els barris o pobles i la defensa del territori els bens comuns. Perquè res és de ningú, perquè tot és de totes!

Publicat el

Ahir, hui i demà sempre insubmisses

“Què podria aconseguir l’independentisme, amb dos milions de persones i molt més organitzat, si tingués una estratègia clara? Però no només aquest, poden adaptar aquesta eina altres moviments socials com el feminisme, el dret a l’habitatge o contra la precarietat laboral? O també els més incipients contra l’escalfament global o per la república?” Aquests són preguntes amb què ens interpel·la Joan Canela, periodista i autor del llibre Insubmissió. Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra, 2019).

Aquests interrogants ressonen amb força després de llegir cada un dels capítols del llibre ja que, amb un llenguatge clar i donant veu als testimonis, Canela narra un dels episodis de desobediència civil més importants de la nostra història: la història del moviment insubmís que es nega a fer la mili, a participar en l’exèrcit. Com afirma Jordi Muñoz, activista del moviment, “una decisió profundament personal dins d’una estratègia col·lectiva”.

Aquesta definició cobra molta importància quan la majoria d’entrevistats afirmen que la potencialitat del moviment va consistir sobretot en assumir la repressió, es a dir, assumir personalment la presó o les tortures a canvi que el moviment tinguera més ressò i anara eixamplant-se. Així més de 100.000 persones es van veure afectades per la repressió.

Més enllà de l’estratègia de la repressió, el moviment va difondre les seues idees a través d’un gran nombre de xarrades i es va fer servir del suport del món de la cultura “que va servir d’altaveu a la campanya i va contribuir a descriminalitzar-la”. A més més, cal destacar les accions que va dur a terme el moviment, com una manera de desafiar l’Estat i deixar clar que l’Exèrcit no els feia por. En aquest sentit es van fer accions de tot tipus “des d’ocupar i pintar de rosa una fragata militar fins a encadenar-se o omplir de fems el Govern Militar”, expliquen militants del moviment en el llibre.

Un altre element clau del moviment va ser el seu bagatge ideològic, fet que “va permetre respectar diferents estratègies sense minvar la capacitat d’enfrontament”. Al meu parer un element clau, ja que les diferències estratègiques sovint ens porten al trencament entre les diverses faccions. Així, podem afirmar que el moviment per la insubmissió en ha ensenyat molt i el llibre de Joan Canela és un full de ruta, una ferramenta per la recuperació de la memòria, que ens fa molt de paper en l’actualitat.

Com a firmar Jordi Cuixart en l’epíleg, “per a molt ciutadans, entre els quals em compto, l’estratègia antimilitarista i no violenta que va començar fa trenta anys va ser una escola d’aprenentatges que ara està donant fruits de nou i que ens ofereix lliçons imprescindibles per a entendre el que vivim avui”. I acaba, “sense el llegat dels objectors i insubmisos de les acaballes del franquisme, que va prolongar-se fins al 2001, no s’entén ni la Crida a la Solidaritat, ni la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, ni l’1 d’Octubre, ni Open Arms, ni tantes altres lluites”.

Publicat el

Aborígens: veus de la resistència pel territori

“’Qui pot comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra?’ Aquesta és la pregunta que es va fer el Gran Cabdill de Seattle quan el president dels Estats Units va voler comprar-li les terres on vivia, perplex davant la voluntat d’algú de comprar alguna cosa que no li pertanyia”. Així comença la nota que ha escrit l’editorial Caliu per a introduir breument el llibre Aborígens. Veus de la resistència pel territori, abans de donar pas a les protagonistes del llibre: les periodistes de la Directa i les persones que, d’una manera o altra, es veuen implicades en les lluites que es narren.

I és que el llibre és, d’una banda, un crit de denúncia contra les persones, entramats i processos que han fet negoci amb la terra en les darreres dècades al País Valencià i posa negre sobre blanc per a donar a conéixer els fets i desemmascarar personatges; de l’altra, i com expliquen les autores, evidenciar que “enfront de qualsevol adversitat, sempre hi ha unes protagonistes difícils de batre, un nosaltres que dóna sentit a la vida, a seguir reclamant el que ens pertany”. Eixe nosaltres que resisteix, que no assumeix la realitat que ve donada pel poder, és el que es vol posar en valor en les línies d’aquest llibre.

El llibre és, d’una banda, un crit de denúncia contra les persones, entramats i processos que han fet negoci amb la terra en les darreres dècades al País Valencià

Pel que fa al títol del llibre, i seguint la idea de posar en valor eixe nosaltres resistent als processos de destrucció de la vida, amb el terme  aborígens “no pretenem homenatjar ni idolatrar el passat com un període museístic, sinó recuperar elements del passat per a posar-los en valor en el present i contribuir a generar una cultura popular de resistència i generadora de noves formes de vida al marge del model hegemònic, i que servisca per a entendre tot el patrimoni que ha destruït arreu del món cada onada d’acumulació capitalista”, s’explica al llibre. I que “entenem com a aborígens aquelles persones que, independentment del seu lloc d’origen, tenen unes pràctiques de respecte al territori i amb la gent que hi viu i s’implica per combatre les desigualtats de la comunitat”, s’afegeix.

En aquest sentit es narren les lluites pel territori més rellevants dels darrers dos anys arreu del País Valencià, tant a les ciutats com a les zones rurals, des de Torreblanca fins a Alacant, des de la Serrania fins a la Punta. Els articles estan precedits per un pròleg escrit per Patricia Dopazo, membre de la Plataforma per la Sobirania Alimentària del País Valencià i de la revista Soberanía Alimentaria. Biodiversidad y Culturas,  que entén que la lluita pel territori ha d’anar lligada a tantes altres lluites que posen la vida al centre: “les xarxes per la sobirania alimentària es barregen amb les que defensen el territori contra els plans urbanístics i els macroprojectes turístics, que alhora se sumen a les lluites feministes, a l’exigència del tancament dels CIE i de l’acollida a les persones migrades i refugiades o la construcció d’una economia social i solidària”, afirma.

Es narren les lluites pel territori més rellevants dels darrers dos anys arreu del País Valencià, tant a les ciutats com a les zones rurals, des de Torreblanca fins a Alacant, des de la Serrania fins a la Punta

Comptat i debatut, estem davant d’un llibre escrit col·lectivament per les companyes del nucli del País Valencià de la Directa i editat per Caliu Espai editorial, dos projectes arrelats al País Valencià i que funcionen com a altaveus dels moviments socials i de les lluites que es desenvolupen: la Directa des del periodisme i Caliu des del món editorial. Com s’explica a la nota editorial, el llibre també “és una ‘excusa’ per a generar xarxa, per a visibilitzar projectes, resistències i alternatives, per a mapejar noves realitats i calibrar forces”.

Per últim, cal dir que eixirà del forn a finals de març i el 3 d’abril estarà disponible en llibreries d’arreu de Catalunya i del País Valencià. Serà el mateix dia que es presentarà per primera vegada, en un acte organitzat per la Directa, Caliu i La Repartidora, al Centre Social Bar Terra de Benimaclet (València), que comptarà amb veus com les de Laia Mas i Toni Silva, periodistes de la Directa, o Mireia Vidal, membre de l’Associació de Veïnes L’Unificadora-la Punta.