SEMPRE HI HA QUI MIRA

Seguint les ensenyances de Baudelaire, Hessel i Benjamin, el protagonista d’aquest dietari transita per la ciutat de València i per alguns indrets de la Safor i la Marina, i s’abandona a la multitud a través de la seua sensibilitat. Crea un espai intermedi entre la intimitat i la realitat exterior; un espai que observa i descriu per extraure’n part del seu impuls vital mitjançant la seua acció i el comportament dels altres. La solitud d’aquest vianant s’engronsa i s’amaga entre la diversitat calidoscòpica de tot allò que observa, que llig, que sap, que escolta, que escriu i que mira. Sempre mira. Sempre hi ha qui mira i és ell qui mira la vida quotidiana amb una curiositat desbordant. Es tracta d’un vianant que sovint trenca el desfici que li infonen algunes actituds personals i socials i ho fa amb la lectura, el cine, el pensament i l’escriptura. Un vianant contemporani que expressa amb anotacions el bagatge d’una vida fugissera carregada d’ansietats, angoixes, alegries, art, bellesa, literatura, memòria, reflexions i incerteses.

Rafa Gomar va nàixer a Gandia (la Safor). Va cursar estudis de Magisteri a l’Escola del Professorat d’EGB de València i els de llicenciat en Ciències de l’Educació (Pedagogia) a la Facultat de Filosofia i CC. de l’Educació de València. Ha publicat cinc llibres de contes: «Legítima defensa» (1991), Premi Víctor Català i Premi dels Escriptors Valencians, «Viure al ras» (2000), «Batecs» (2004), Premi Recull «Joaquim Ruyra», «Exercicis respiratoris» (2005) i «Bé, perdona’m però estan esperant-me» (2014). Com a organitzador de la Nit de contes al Palau, ha coordinat el llibre «Nits de contes al Palau» (2022). És autor dels dietaris «Donato, 2,27» (1988), «Vianant» (2007) i «Fràgil sol de tardor» (2016), i de les novel·les «En blanc i negre» (1995), «Rin» (2004), «Andròmines» (2009), Premi Andròmina, «Vidres en la moqueta» (2019), «Dissabte, jazz» (2020), Premi Soler i Estruch, i «Walter Benjamin. Passatges acabats» (2024).