LA VIDA SALVATGE

En una entrevista al diari digital Praza Pública arran de la publicació de A vida salvaxe (XVI Premi de Poesia Afundación), Gonzalo Hermo declarava que s’havia adonat que la natura té un «aspecte prelingüístic» que li interessa molt. «Una cosa que no es verbalitza, que senzillament s’esdevé. M’interessava portar el poema a aquesta posició d’esdeveniment anterior a allò simbòlic. En realitat, és una idea paradoxal perquè el poema s’escriu amb paraules (no amb emocions, idees o experiències; amb paraules i només amb paraules). No obstant això, la poesia també és aquella possibilitat de la llengua en què la llengua mateixa és a flor de pell. És un espai des d’on es pot imaginar el naixement de les coses, inclòs el mateix llenguatge.»nnI efectivament, amb La vida salvatge, Gonzalo Hermo entra al bosc del qual defugia en el seu anterior poemari (Celebració, publicat per Godall en edició bilingüe gallec-català el 2016). Hi entra empès pel desig i armat només amb el cor, ferit i palpitant —no amb el cap ni amb els sentits— a la recerca de la vivència més física, més salvatge i orgànica de l’alè poètic, és a dir, de la vida.nn«Llavors vaig haver de triarnentre la paraula i la vida.nVaig triar la vida.»nnEl resultat és aquest poemari «despullat, sobri i metapoètic», en paraules del jurat que li va atorgar el premi, que tenim ara l’immens orgull de publicar en català traduït pel mateix autor.