I MORIR DEU SER DEIXAR D’ESCRIURE

Cent anys després del seu naixement i trenta després de la seua mort, i més enllà de les devocions i els odis que ha concitat, la figura de Joan Fuster s’imposa com la de l’intel·lectual més decisiu que ha tingut el País Valencià al segle XX. Més de seixanta llibres i de tres mil articles en la premsa ho adveren. Sens dubte, la seua obra de tema cívic, amb llibres tan influents i discutits com Nosaltres, els valencians, ha obligat a posicionar-se, a favor i en contra, tant els sectors polítics com els pensants del nostre país, i significa un abans i després en la consciència i en la reflexió dels valencians sobre nosaltres mateixos. D’altra banda, aquesta és una tessel·la més d’un immens mosaic lletrat, compost per milers de pàgines, que inclou la poesia, els dietaris, els aforismes, la crítica, la història, la traducció, l’articulisme que prenia com a tema tot el diví i l’humà, examinava el nostre món i en deia la seua, des de Sueca, amb una tenaç determinació. Considerat per molts un dels millors prosistes de la literatura en català, Fuster va voler ser i fou, per damunt de tot, un assagista, un agitador d’idees que volia oferir als seus lectors un grapat d’indagacions i propostes per a ser debatudes, amb l’esperança que engendraren més indagacions i més propostes, i que aquest debat compartit donara un saldo positiu, de distensió i de progrés. Diversa, dialogant, pugnaç, irònica, sovint contradictòria, la de Fuster és una figura complexa i polièdrica, i aquest llibre prova d’il·luminar-ne alguns aspectes, a partir d’una lectura de molts anys.