“L’horitzó que el discurs i la política dels comuns ens obre avui no és la promesa d’un retorn impossible al passat, sinó la possibilitat de recuperar el poder de decidir col·lectivament el nostre futur en aquesta terra”. Aquesta afirmació de Silvia Federici resumeix a la perfecció el significat de títol del seu llibre Tornar a encantar el món. El feminisme i la política dels comuns (Tigre de Paper, 2019). L’autora ens parla dels nous cicles d’acumulació per despossessió, d’una banda, i de les polítiques dels comuns arreu del món amb una mirada feminista per a generar un programa polític que siga capaç de reproduir vides dignes, de l’altra.
Podem dir que Federici parteix del marxisme però, com a feminista, ho fa des de l’heterodòxia i la crítica. Així, davant la idea de la tradició marxista, que defensa que els tancament de terres són el punt d’arrancada de la societat capitalista, ella afirma que “l’acumulació primitiva ha esdevingut un procés global i aparentment permanent”, “un fet recurrent en el camí de l’acumulació capitalista i un component estructural en la lluita de classes”.
En aquest sentit, l’autora parla de la “globalització” com un procés d’acumulació primitiva que es desenvolupa a escala global que es tradueix en els plans d’ajust del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional i el desenvolupament de l’economia del deute. Unes estratègies d’acumulació que han suposat “un atac concret als nostres mitjans de reproducció més bàsics, la terra, la casa i el salari, destinat a expandir la mà d’obra mundial i a reduir dràsticament el cost del treball”.
La lògica del deute, que “serveix per a imposar austeritat social, per a privatitzar els mitjans de producció i per a intensificar el mecanisme de dominació”, va encaminada a trencar el contracte social que existia entre treballadors i capital i es concreta en el desmantellament de l’estat del benestar i “la destrucció de la solidaritat comunal”. Per exemple a l’Àfrica subsahariana, on més del 65% de la població viu de l’agricultura de subsistència i on la comunitat té un pes molt important, les polítiques implementades pel Banc Mundial i de l’FMI comportaran greus conseqüències. Com explica l’autora: “significa que a canvi de préstecs, ‘orientats al creixement’, un país accepta la liberalització de les importacions, la privatització de les indústries estatals”, etc.
Front a aquesta panorama d’acumulació per despossessió, a través d’una economia basada en el deute que té repercussions tant en l’àmbit estatal però també individual, de destrucció de l’estat del benestar i d’assetjament constat cap als elements bàsics que fan possible la reproducció de les nostres vides, Federici planteja el paradigma dels comuns. I ho fa apel·lant a la memòria com a ferramenta i a partir d’un reconeixement profund a les comunitats indígenes “que s’aferren a les institucions socials que els han permés mantenir la seva relació amb la terra, governar-se a si mateixos i organitzar les seves comunitats segons una lògica profundament diferents de la de l’estat”.
El concepte “comuns”, que segons Federici ha aparegut com una base perquè anarquistes, marxistes, socialistes, ecologistes i feministes covergisquen entre ells; respon més a una sèrie de criteris que a una definició o model. Així podem parlar d’algunes pràctiques que s’han rastrejat en la pràctica política, com la creació d’espais autònoms i d’autogovern; la propietat compartida, és a dir, “l’accés equilibrat als mitjans de (re)producció necessaris”; entendre els comuns no com coses sinó com relacions socials, els lligams de solidaritat que es produeixen en el procés de compartir en comú; la necessitat de pertànyer a una comunitat; el rebuig de les jerarquies; la cooperació social i responsabilitat compartida; l’assemblearisme com a forma d’organització; etc.
En tot aquests procés d’organització, el paper de les dones té un pes cabdal. Com explica Federici “les dones han depès més que els homes de l’accés als recursos naturals comuns i han estat molt més penalitzades per la privatització i molt més compromeses en la seua defensa”, i són molts els exemples que evidencien el paper de les de les dones en la defensa del comú arreu del món. Per exemple, “al Perú, quan els conquistadors espanyols van prendre el control, les dones van fugir dalt de les muntanyes, on van recrear les formes de vida col·lectiva que han sobreviscut fins als nostre dies”, o el fet que siguen les dones qui s’encarreguen principalment de l’agricultura de subsistència – a l’Àfrica produeixen el 80% dels aliments que consumeix la gent-, allunyades de la lògica capitalista del salari.
Els comuns i el feminisme van irremeiablement de la mà perquè posen en el centre de la política la reproducció de la vida quotidiana, i això passa per “incloure dins del nostre programa polític la comunalització de la feina domèstica i activar la pròdiga tradició feminista”, com apunta Federici. Al meu parer, a banda del que comenta l’autora, caldria afegir l’enfortiment de comunitats més amplies com els barris o pobles i la defensa del territori els bens comuns. Perquè res és de ningú, perquè tot és de totes!
