UTILLATGE AGRÍCOLA I RAMADERIA

Al treball agrícola, i molt particularment a l’utillatge, va dedicada la primera part d’aquest volum, a càrrec de Floreal Palanca, del Museu d’Etnologia de València. Ja durant els primers temps de recollida de materials per al Museu d’Etnologia, comprovem que l’utillatge agrícola era una font inesgotable de sorpreses: no s’acabava mai, i cada setmana apareixien en pobles i masies nous objectes inesperats, noves varietats i adaptacions funcionals. Partint d’aquesta constatació, Floreal Palanca ha resseguit, amb sistemàtica paciència, ramificacions i variants de les eines segons famílies i peces, formes, funcions i comarques. El cas de l’arada, eina central i complexa, és exemplar i representatiu en aquest sentit. Ara bé, feia falta igualment tractar una mica aquella agricultura menys específicament valenciana, més arcaica i potser menys evolucionada, com és la dels cereals -i més concretament els cereals de secà-, que al País Valencià és ja pràcticament una agricultura en extinció. Als cereals, doncs, i particularment a la sega i a la batuda, que són activitats gairebé desaparegudes en la seva forma tradicional, va dedicat també un epígraf monogràfic especial. D’altra banda, si els valencians tenen imatge i fama de bons llauradors, és igualment cert que no tenen cap fama particular com a ramaders i pastors. I així i tot, si bé el pasturatge no ha estat ni és l’activitat agrària fonamental dels valencians en conjunt, és cert també que ha estat una ocupació central en moltes comarques, i activament present en totes. El País Valencià també és terra de ramats i de pastors, i no solament a les terres altes del Maestrat o dels Ports. És un món que estava tot per descobrir, i el treball d’obrir un terreny verge a l’observació etnogràfica l’ha fet Frederic Martínez -investigador, també, en el Museu d’Etnologia-, i molt ben feta malgrat totes les dificultats.