8,00  iva inclòs

Un resquicio para levantarse. Historia subjetiva del APRE

En estoc

Descripció

En aquest llibre ens explica Javi Ávila Navas, anomenat el Niño, senzillament i directa, la seua vida. Però hi ha vides i vides. Aquesta és la d’un rebel la forma de ser del  qual el porta a participar en la creació de situacions de les quals donen què pensar. Havent estat “client”, des de molt jovenet, de les institucions punitives estatals, es va enfrontar sempre a elles amb impuls refractari i auto-afirmatiu, intentant i aconseguint la fugida en nombroses ocasions. Encara així, ha passat 28 anys a la presó, molts d’ells sotmés al programa penitenciari de neutralització anomenat eufemísticament “Règim Especial”, que podríem anomenar amb major propietat: règim de màxima crueltat, veritable nucli dur de la institució total carcerària. Davant la seua acció deshumanitzant, va trobar, amb els seus companys de càstig, en l’amistat i el suport mutu i en la lluita comuna per la llibertat, la justícia i la dignitat de tots, un refugi on continuar sent ells mateixos. Per avivar el foc de la insurrecció contra les infrahumanes condicions de vida a les presons espanyoles, que portava encés ja uns quants anys, van concebre l’APRE –Associació de Presos en Règim Especial– per intentar aglutinar, al voltant d’una taula reivindicativa i unes tàctiques comunes, a la minoria d’irreductibles que havien estat destinats a “la presó dins de la presó” per fer-los fallida, dissuadint-los de seguir intentant la fugida i la seua supervivència com a éssers humans. Encara que la flama es va estendre durant algun temps, el seu aixecament va ser finalment aixafat en l’aïllament, per la violència i per l’astúcia de l’esquerra de la partitocràcia espanyola, els “socialistes” de la corrupció i dels GAL, recolzats incondicionalment pels “mitjans de comunicació de masses” i per la major part de la societat espanyola del moment. Però van conquistar almenys un punt de vista, una perspectiva de la dominació, aconseguida enfrontant-se a ella en primera línia. Molt reveladora, per tant, pels qui alguna vegada esdecidisquen a intentar el mateix. Des d’aquí poden comprendre’s millor també els canvis subsegüents en el sistema penitenciari, com la construcció de macro-presons o la invenció dels “mòduls de respecte”. El que s’ofereix aquí és, entre altres coses, un exercici de memòria i reflexió sobre tot això.

Comentari

Autoria

Javi Ávila Navas

Javier Ávila Navas nació en el barrio del Lucero en Madrid de una familia obrera. Teniendo él siete años se trasladaron a Carabanchel Alto. Allí pasó siendo un chavalín de las travesuras y correrías propias de su edad a los robos de coches y enseguida al robo de tiendas y a los atracos. A los trece años entró por primera vez en el reformatorio de donde se escapó diecisiete veces. Muy joven aún se enganchó a la heroína lo cual aceleró su carrera de atracador de bancos. A los dieciocho años fue a la cárcel por primera vez. Logró fugarse varias veces, pero ninguna de ellas duró mucho en la calle y vio aumentada su condena por atracos a bancos. Por su actitud rebelde y su condición de fuguista le fue aplicado el llamado Régimen Especial, de castigo por aislamiento. Fue uno de los promotores de la Asociación de Presos en Régimen Especial formada para luchar contra él, denunciar las torturas y malos tratos a los presos y reivindicar un trato más justo. Su forma de acción consistió en apoderarse de los departamentos de castigo tomando rehenes entre los carceleros y trabajadores penitenciarios para obligar a difundir sus reivindicaciones. A las que ya sufría vinieron a sumarse nuevas condenas. Ha pasado veintiocho años de su vida encarcelado, muchos de ellos en régimen de aislamiento. En 2005, estando en tercer grado, fue a atracar un banco y recibió, por la espalda y a bocajarro dos tiros de un policía que estaba allí. Quedó en silla de ruedas. Ahora está en libertad condicional y vive con su familia en Carabanchel Alto.