“Què podria aconseguir l’independentisme, amb dos milions de persones i molt més organitzat, si tingués una estratègia clara? Però no només aquest, poden adaptar aquesta eina altres moviments socials com el feminisme, el dret a l’habitatge o contra la precarietat laboral? O també els més incipients contra l’escalfament global o per la república?” Aquests són preguntes amb què ens interpel·la Joan Canela, periodista i autor del llibre Insubmissió. Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit (Sembra, 2019).
Aquests interrogants ressonen amb força després de llegir cada un dels capítols del llibre ja que, amb un llenguatge clar i donant veu als testimonis, Canela narra un dels episodis de desobediència civil més importants de la nostra història: la història del moviment insubmís que es nega a fer la mili, a participar en l’exèrcit. Com afirma Jordi Muñoz, activista del moviment, “una decisió profundament personal dins d’una estratègia col·lectiva”.
Aquesta definició cobra molta importància quan la majoria d’entrevistats afirmen que la potencialitat del moviment va consistir sobretot en assumir la repressió, es a dir, assumir personalment la presó o les tortures a canvi que el moviment tinguera més ressò i anara eixamplant-se. Així més de 100.000 persones es van veure afectades per la repressió.
Més enllà de l’estratègia de la repressió, el moviment va difondre les seues idees a través d’un gran nombre de xarrades i es va fer servir del suport del món de la cultura “que va servir d’altaveu a la campanya i va contribuir a descriminalitzar-la”. A més més, cal destacar les accions que va dur a terme el moviment, com una manera de desafiar l’Estat i deixar clar que l’Exèrcit no els feia por. En aquest sentit es van fer accions de tot tipus “des d’ocupar i pintar de rosa una fragata militar fins a encadenar-se o omplir de fems el Govern Militar”, expliquen militants del moviment en el llibre.
Un altre element clau del moviment va ser el seu bagatge ideològic, fet que “va permetre respectar diferents estratègies sense minvar la capacitat d’enfrontament”. Al meu parer un element clau, ja que les diferències estratègiques sovint ens porten al trencament entre les diverses faccions. Així, podem afirmar que el moviment per la insubmissió en ha ensenyat molt i el llibre de Joan Canela és un full de ruta, una ferramenta per la recuperació de la memòria, que ens fa molt de paper en l’actualitat.
Com a firmar Jordi Cuixart en l’epíleg, “per a molt ciutadans, entre els quals em compto, l’estratègia antimilitarista i no violenta que va començar fa trenta anys va ser una escola d’aprenentatges que ara està donant fruits de nou i que ens ofereix lliçons imprescindibles per a entendre el que vivim avui”. I acaba, “sense el llegat dels objectors i insubmisos de les acaballes del franquisme, que va prolongar-se fins al 2001, no s’entén ni la Crida a la Solidaritat, ni la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, ni l’1 d’Octubre, ni Open Arms, ni tantes altres lluites”.
